La història de la representació audiovisual del cinema

I'm a title. Click me and tell your visitors about your video.

En aquesta particular versió del compte Dràcula, Andy Warhol crea una trama totalment lligada al desig sexual i la necessitat del vell vampir per aconseguir sang fresca. El més interessant del film seria que per un Compte moribund i malalt, la sang de Transilvània ja no era pura, es a dir, necessitava noies verges que haguessin estat corrompudes per curar-se. Es per això que se’n va a Itàlia, on la cultura catòlica sobrevolaria els cossos de les joves dones puritanes que feien pensar a Dràcula que seria el lloc ideal per rejovenir-se. Lamentablement per la seva sort, va a parar a una mansió on les teòriques joves verges, ja no ho eren tant, i la seva sang l’enverina encara més.

Sota una atmosfera eròtica, la figura del vampir misteriós i varonil en el seu ànsia per mossegar a noies verges serà el fil conductor d’aquest particular film que s’allunya de la novel·la de Bram Stoker. Paul Morrissey, dirigeix una cinemàtica curiosa en la que el popular Dràcula mossegarà colls de verges per mantenir la seva pell blanca i la seva salut pel llarg de molts segles. No deixa de ser una dramatització de la novel·la original, en aquesta versió s’hiperbolitza l’erotisme de la mossegada en contraposició a l’encara més palesa situació de les dones joves, que sempre ha perseguit les versions de Dràcula però que en aquest cop, s’afegeix i explota l’element de la religió catòlica i la virginitat per salvar la vida del vampir.

En aquest cas, l’estètica marcada pels seus predecessors es deixaria una mica de costat, ja que l’objectiu era transmetre la por a partir d’imatges sexuals i violentes, dramatitzant la mossegada com a símbol de plaer de les dones, luxúria i satisfacció que acabaria amb elles vampiritzades i ell saciat de sang pura. Cada vegada el tractament de les imatges és més transgressiu i explícit, la sexualitat és més mostrada i menys suggerida així com el dolor o la mort. Blood for Dràcula, més enllà de ser una adaptació més sexual que romàntica, es la mostra de que el cinema de terror s’amagava cada vegada menys, les mossegades es mostraven, la sang es mostrava, les escenes violentes eres més llargues i tot era pales a la gran pantalla, quant menys suggerís i més transmetis al espectador aquesta situació de malestar, suspens i congoixa, més terrorífica seria.

Es a partir dels anys 60 quan les histories de terror s’estaven convertint en situacions cada vegada més reals. Títols com “Psycho” , “Blood feast” o “Night of the líving death” no deixaven de tractar temes irreals però la implicació humana i la realitat de les escenes, donaven una sensació més explicita, el terror es mostrava i ho feia a partir d’accions transgressives en que la violència començava a guanyar un protagonisme molt important. Ja no parlàvem només d’estètica o de com es narraven les histories, sinó de la imatge de sang i fetge que ja no es suggeria, ara es mostrava.