La història de la representació audiovisual del cinema

Una de les pel·lícules més destacades de la història del cinema, The Great Dictator (El gran dictador) és una clara mostra de la influència que pot generar el context històric sobre la indústria cinematogràfica, també de com un dels millors directors i intèrprets del moment és capaç de convertir una denúncia als esdeveniments més violents que ha vist la història de la humanitat en una sàtira o paròdia còmica.

 

La pel·lícula està ambientada en l’Alemanya nazi, de fet, el rodatge va començar vuit dies després del fet que Polònia fos invadida pels nazis. Per tant, tota la pel·lícula està contextualitzada dins d’una de les etapes més violentes viscudes mai per l’home.

El film tracta sobre el dictador de Tomania i un humil barber jueu (ambdós interpretats per Chaplin) que té força semblança amb aquest dictador. El règim discrimina i perjudica els jueus, on els obliguen a viure en Ghettos o els envien a camps de concentració, també es prohibeix la llibertat d’expressió. Finalment el barber és confós per Hynkel (Hitler) de manera que s’intercanvien els papers involuntàriament. El barber, fent-se passar pel dictador fa un discurs de caràcter humanista davant la multitud, en pro de l’amor i la felicitat mitjançant el bé comú.

 

Tal com es pot veure en l’argument del film, l’entorn en el qual transcorren les escenes és purament violent, repressiu i inhumà. Tanmateix hi ha certa violència que apareix en el film que enforteix aquest entorn i genera odi envers els soldats nacional-socialistes.

Es pot veure el maltracte dels nazis cap al poble jueu. La violència es representa explícitament (no es tallen en mostrar com Hynkel dispara a un home i aquest cau mort); tot i això encara no apareix cap tret hiperbòlic. Per tant estem parlant d’una violència inspirada en la realitat, en el context històric del moment, sense una exageració en el seu ús.

D’altra banda apareix una altra violència totalment contraria a l'esmentada anteriorment. La violència característica dels gags de Chaplin, caracteritzada per un humor visual i físic, on se’n fa ús de cops, trompades, caigudes, etc. per a fer riure a l’espectador.

 

Per tant podem afirmar que la pel·lícula fa un doble ús de la violència: un de realista amb intencionalitat negativa i tràgica, inspirada en el context i fets històrics del moment; i un altre amb intencionalitat còmica, amb un ús majoritari de l'slapstick.