La història de la representació audiovisual del cinema

Dues dècades desprès, era Terence Fisher qui adaptava la novel·la de Bram Stoker i la portava a les grans pantalles amb alguns canvis que farien mes suculent, sens dubte, el producte final. Per primera vegada la figura de Dràcula era vista en color, la productora Hammer, desprès del seu anterior èxit amb “La maledicció de Frankenstein”, apostaven pel mateix director i equip de treball, fet que donaria com a resultat un film de gran èxit que revolucionaria el gener de terror i seria essencial en el cinema britànic dels anys 60.

En aquest cas, no es tractava de cenyir-se literalment a la novel·la, sinó que, seria una adaptació en la que Van Helsing, un caçavampirs, enviaria al seu deixeble a Transilvània per acabar amb el Compte Dràcula. Partint d’aquesta premissa, la pel·lícula tractaria d’una manera diferent la historia, més dinàmica i accentuant aspectes com la sexualitat o la violència, sense oblidar la estètica tenebrosa que havia seguit en les seves predecessores.

Es podria pensar que al fer cinema a color, la màgia del joc de llums i ombres es perdria, així com l’obscuritat i l’ambientació gòtica més transgressiva, però Fisher aconsegueix sens dubte superar a les anteriors versions del mite. Aquest èxit residiria en la nova manera de tractar narrativament el film, combinant fantasia, romanticisme i sensualitat a més d’incorporar escenes de violència i sang explícites. El director disminueix la teatralitat i l’atmosfera més expressionista per introduir un realisme fruit del color i el realisme.

En aquesta, s’accentuarà la sexualitat vampiresca. Per primera vegada veurem com la mossegada produirà un plaer en la dona, proper al orgasme així com la submissió d’aquesta. La figura eròtica de Dràcula s’anava fent cada vegada més explícita, les joves e innocents dones de l’època victoriana quedaven totalment indefenses davant el seu encant. A més, Fisher incorpora a la història més figures femenines i d’un caire diferent, ja que el primer no-mort que presenta el film es el d’una sensual i voluptuosa vampiressa que ja havia sucumbit als encants del compte, l’erotisme exagerat, d’altra banda, seria una marca de la pròpia productora alhora de representar a la dona en tots els seus films.  

La violència per tant, anirà en augment, la censura amb el color va obrir moltes portes i sobretot en el cinema de terror, fet que aprofita Fisher i els següents en representar la novel·la de Bram Stoker. Tant les escenes d’empentes i cops, com les de mossegades i sang, són cada cop més comunes i es repeteixen més, donant naturalitat a la pròpia violència, sense fondre la imatge de la mort o fent-la fora de pla com en les anteriors versions. Les mossegades deixen rastre de sang, les dones criden i pateixen (o no) el poder de Dràcula, i la pròpia mort d’aquest, per primera vegada s’escenifica més enllà de l’estaca, amb una composició d’imatge sublim de com li afecta la llum del sol i es va convertint en cendra fins la mort.

La Hammer donaria continuïtat a Christopher Lee en el paper de Dràcula, deu anys desprès amb “Dràcula torna de la seva tomba” dirigida aquest cop per Freddie Francis seguint la mateixa estètica i simbologia que la obra anterior, afegint el toc personal del director que afegeix una relació amb la creu i l’Església i dona protagonisme a un sacerdot, fet que donaria vida a una historia diferent però realment bona.