La història de la representació audiovisual del cinema

The story of G.I.Joe

William Wellman, 1945

I'm a title. Click me and tell your visitors about your video.

L'esforç de guerra que havien de fer molts països acabava l'any 1945, i les tropes tornaven a casa. Ernie Pyle, reporter de guerra i columnista, portava anys seguint a algunes tropes en la batalla per documentar la seva feina. Aquell any, sota la direcció de William Wellman, les seves columnes es convertiran en una de les pel·lícules bèl·liques més lleugeres que s'han fet.

 

The story of G.I. Joe es una pel·lícula que entra millor al gènere de l'acció que al gènere purament bèl·lic. Tracta les aventures durant la guerra del batalló de combat 18. Mentre avancen per Europa, anirem descobrint les relacions entre els diferents membres del batalló. La conversa alegre entre soldats que socialitzen i es comporten com germans es la tònica principal de la pel·lícula. Lluny queda el tó dramàtic de All quiet on the western front, on les escenes d'amistat eren parentesis a la tragèdia de la guerra; aquí les batalles son les extranyes. No nomès son poc freqüents, si no que a més son totalment inofensives. Durant les batalles, la tensió que sol acostumar aquests moments es reemplaçada per la seguretat que l'heroi no pot rebre cap mal. Aquesta sensació la donen els propis personatges, quan somriuen devant les bales, es fan bromes entre ells (en algun punt el protagonista comenta, despres de que li caigui una bomba aprop, que "en llocs com aquest et poden acabar matant"), o es riuen dels enemics. En una altre escena, el protagonista crida "estupids i maleïts alemanys" per asegurar-se que no queden enemics per la zona.

 

Aquesta actitud, imperant durant la majoria de la pel·lícula, despulla a les bombes i bales que cauen sobre els personatges de qualsevol rellevància, i en cap moment es genera tensió. Es cert que en alguns punts de la naració moren alguns personatges principals, pero inclos en aquestes situacions la pel·lícula te una forma de considerar-ho que evita que es generi un gran dramatisme: l'ultima frase de la pel·lícula diu: "For those beneath the wooden crosses, there is nothing we can do, except perhaps to pause and murmur, 'Thanks pal, thanks."

 

Les poques situacions amb alguna violència son dutes a un extrem de simplicitat que no permet, altre vegada, generar cap tensió a l'espectador: els soldats alemanys es comporten com antagonistes de dibuixos animats, i un cop moren cauen al terra sense cap ferida d'una forma tan dramàtica que es fa difícil prendre-s'ho seriosament.

 

The Story of G.I.Joe es presenta com una propaganda americanista d'acció que busca enaltir els soldats americans. Es lleugera i es simple, un entreteniment sense profunditat que no busca expressar cap idea més trascendental i en el que la violència no pren un paper cabdal.