La història de la representació audiovisual del cinema

Una de les pel·lícules més representatives del cinema còmic de mitjans de segle. Dirigida per Billy Wilder i interpretada per Marilyn Monroe, Tony Curtis, Jack Lemmon, té una duració de 120 minuts.

 

L’argument tracta de dos músics, Joe i Jerry (Lemmon i Curtis) que presencien una matança entre mafiosos, es veuen obligats a disfressar-se de dones i a ingressar en un grup de música femení. Després Joe s’enamora perdudament de Sugar Kane (Marilyn) mentre que Jerry es veu obligat a festejar amb un multimilionari que té la intenció de casar-se amb ell.

 

La pel·lícula comença amb una escena violenta en la qual podríem atribuir una certa semblança amb les clàssiques persecucions del western. Hi ha una persecució entre els traficants d’una banda mafiosa i els policies, on hi ha un intercanvi “explícit” de trets. Seguidament els personatges van a parar a un suposat funeral, on es torna a mostrar una acció violenta però aquest cop de forma implícita: un home taca la sabata del cap dels mafiosos i aquests agafen a l’home (i es veu) com se l’emporten fora per apallissar-lo “fora de camp”. Més endavant es duu a terme l’assassinat per part dels mafiosos, on es veu el pla d’aquests disparant al “fora de camp”.

Així que la violència en aquest últim cas és suggerida o implícita. (igual que el tiroteig del final del film quan moren els mafiosos)

 

Al principi del film (en general, les escenes descrites anteriorment) són les escenes on hi apareix més violència. Tal com hem pogut comprovar, se’n fa un ús tràgic de la violència, que forma part argumental (ja que es pot considerar desencadenant de la trama) i apareix tant de forma implícita i explícita.

D'altra banda se’n fa un ús moderat i gairebé invisible de la violència de tipus slapstick, ja que es pot veure en contades ocasions. S’utilitza principalment per a reforçar el contingut humorístic de l’escena.