La història de la representació audiovisual del cinema

Il buono, il brutto, il cattivo.

Sergio Leone , 1966

I'm a title. Click me and tell your visitors about your video.

A mitjans dels anys 60, explotarà una deformació del gènere coneguda com a Spaghetti western (anomenada així perque la majoría de films eren italians). Les formules clàssiques que s'han repetit durant decades es queden anticuades, i si ve es segueixen produint, han de competir amb aquest subgènere que creix amb la trilogía del dólar de Sergio Leone. Dintre d'aquesta triolgía es troba Il buono, il brutto, il cattivo, amb una de les trames bàsiques del gènere, centrada en la traició, en la que 3 homes busquen un tresor enterrat en una tomba.

El gènere es una revisió del western tradicional que selecciona certes característiques i les hipervolitza, arribant a un punt irònic. Això afecta de forma directe a la representació de la violència al film. Les situacions de tensió apareixen freqüentment, en dialegs amb segons intencions, al llarg d'un film en que es dificil trobar una escena en que no apareguin pistoles en pla. I no només apareixen, si no que es disparen. En cap film dels anteriors tractats apareixen tantes morts, i desapareix totalment el fenòmen de la bala perduda: cada bala te un objectiu clar i podem veure clarament les ferides que fan. Veiem tambe com pengen a un home i el director es recrea en la seva angoixa, més d'una vegada de fet ja que es un factor recurent al llarg de la pel·lícula. Apareixen, fins i tot, actes de tortura, com quan Tuco obliga a el bueno a caminar pel desert sense aigua ni aliment durant varies hores, i podem veure les cremades a la seva cara. 

Ens trobem doncs amb un representació de la violencia de caràcter realista, les bales deixen ferides i ho podem veure perfectament, si ve les habilitats amb la pistola dels personatges no s'apropi tant a la realitat. La quantitat de morts i la forma en la que passen, però, frivolitza la idea en si i torna, fins a cert punt, la mort en quelcom irrelevant. Tot i així, en els moments en que es vol donar alguna importància a la mort, aquesta es subrallada de forma que guanyi certa força respecte la resta de situacions. Tenim doncs, una representació realista contraposada amb una simplificació de la realitat social.

Al final del film, tenim una escena en que es genera tensió durant dos minuts i mig abans d'una única mort, sense cap diàleg i pràcticament cap moviment. L'ambient tradicional de tensió per la falta de llei i moral dona la volta per arribar a una ridiculització en la que rarament tenim por de que el protagonista mori, però encara així es creen marcs d'autentica tensió que es reforcen en el contrast amb la resta de la pel·lícula.

Il buono, il brutto, il cattivo es un gran exemple de com la violència ha progressat en la cultura audiovisual fins a la modernitat, i com s'ha tornat en un element principal en molts films, sacrificant, potser, altres elements contextuals.