La història de la representació audiovisual del cinema

The Vampire Lovers

Roy Ward Baker, 1970

El gènere de Terror anava avançant i la figura de Dràcula donava lloc a històries de vampirs alternatives. Tant a Europa com als EEUU la utilització del mite començava a ser un recurs per generar terror, així com totes les besties utilitzades als anys 30 per la Universal. A més, la censura anava disminuint fet que l’explotació de la sexualitat i erotisme de les pel·lícules vampiresques s’anés fent més explicita, donant protagonisme a les dones vampir en diferents films com la italiana “L’amante del vampiro” (Renato Polselli, 1960) o la mexicana “La venjança de les dones vampir” (Federico Curiel, 1970) que desenvoluparien encara més la sexualitat del mite, des de la perspectiva d’una dona bella i voluptuosa.

El personatge de Carmilla, quan la Hammer semblava que havia esgotat tot el seu crèdit pel que fa la producció de cinema de terror, li va donar alè i la va fer revifar. L’adaptació de la novel·la de Le Fanu, donaria peu a tres films on sens dubte The Vampire Lovers seria el seu màxim exponent. Protagonitzada per la mes afamada vampiressa del cinema britànic, Ingrid Pitt, el film es trobaria en una sexualitat exacerbada e hiperbòlica partint per l’escot de la protagonista i per la sexualitat de les seves víctimes: dones. El caràcter lèsbic de la narració, suposaria la obra més nua fins el moment, les escenes suggeridores on durant la majoria de la narració les dones anirien amb roba molt lleugera o fins i tot sense aquesta, així com la mossegada en moments abans d’anar al llit son exemples de que el director explotaria l’erotisme del mite per atraure l’atenció del públic. Seria l’inici d’una tendència al cinema de terror, la barreja perfecta entre erotisme i violència la que donaria l’ingredient perfecte per donar èxit a aquest gènere.

El paper seductor de Carmilla, seria molt semblant al del compte Dràcula, provocant en les seves víctimes la mateixa sensació de control, corrompent la puresa e ingenuïtat de les seves animes. Canviava per tant, la sexualitat del vampir protagonista però s’accentuava el seu caràcter sexual i eròtic. Justament, aquest canvi de paradigma coincidia amb el màxim desenvolupament de la alliberació sexual o el moviment de alliberació LGTB, cosa que ens fa pensar, que com en el cas de la Universal als anys 30, utilitza monstres com protagonistes per no humanitzar les històries, la Hammer als anys 70, explota la revolució sexual, donant protagonisme a les dones i presentant un erotisme lèsbic. Així doncs, el cinema ha estat, és i serà, el reflex de la societat del moment.

Pel que fa a la violència, se seguiria tractant seguint l’esquema de Fisher, mossegades sagnants i una mort esfereïdora, que en el cas de Vampire Lovers, acaba amb una estaca al pit i la decapitació de la bella Carmilla. Per tant, la violència en el cinema de terror encara no seria l’ingredient estrella, sinó que altres factors com la estètica del film, les interpretacions dels personatges i la manera de narrar les històries serien las que dotarien al gènere la seva naturalesa.