La història de la representació audiovisual del cinema

És impossible començar a parlar del mite de Dràcula sense fer menció a la seva predecessora versió no oficial. Sens dubte, tot i no anomenar-se com el compte de Transilvània, Nosferatu va suposar un abans i un després en molts sentis. És important destacar, que l’expressionisme alemany veuria reflectits en aquest film, moltes de les seves característiques. El director Murnau mitjançant una tètrica i obscura composició, basada en elements i una caracterització transgressiva marcaria una sèrie de patrons pel que fa al tractament estètic del cinema de terror. El paper fonamental de Fritz Arno Wagner,  pel que fa a l’ús extrem dels contrasts lumínics, les angulacions de càmera que donarien vida al gènere (picats i contrapicats), la utilització de la pel·lícula negativa i el fast motion (acceleració) ajudarien sensiblement a gestar aquesta gran obra mestre. Però aquest film, no suposaria el primer esglaó del gènere només pel que fa a la estètica, l’ús de la narració paral·lela, utilitzada per Griffith en aquell moment, per generar suspens i dramatisme a l’acció, alternant diferents escenes i situacions, serien l’ingredient perfecte per engendrar la primera pel·lícula del cinema de terror.

Però...¿terror implica violència? No, i així ho anirem observant durant l’evolució dels vampirs a l’historia del cinema. Més concretament, a Nosferatu, el suspens i el drama, el generen altres elements com bàsicament l’estètica, el tempo del film, els diàlegs o les interpretacions, ja que a causa de la forta censura existent als inicis del cinema, els directors utilitzaren altres recursos per generar la por, més enllà de la sang i els cops. Es aquí on entra la figura de Dràcula, i la seva marca més reconeguda, la mossegada. Nosferatu és un vampir seria caracteritzat de manera que sembles un monstre, fins aquell moment, el personatge no havia aparegut mai al cinema d’aquesta manera i la imatge que es volia transmetre era la de una bestia silenciosa, capaç de controlar a les seves víctimes i xuclar-lis la sang, per alimentar-se o per convertir-les en vampires.

Precisament la primera escena de violència, més psicològica que física segurament, a l’historia del vampir es tracta de la mossegada de Nosferatu a Nina, la dona del advocat que intenta comprar la mansió on viu el vampir. Aquesta es caracteritza per la simbologia constant que desprèn, el suggerir més que el mostrar, el poder d’imaginació que genera al públic determinat alhora, per la censura de no poder mostrar escenes massa transgressores. L’atmosfera formada per les ombres, la musica i els silencis, les interpretacions, els papers fonamentals i carregats de sentit que tenia cada element, els magnífics jocs de llums i l’explotació de les capacitats tant tècniques com narratives fan que transmeti una sensació fantasmagòrica, surrealista inexistent i totalment innovadora en aquell moment. Sense necessitat d’utilitzar la violència, Murnau crea un món suficientment transgressor com per transmetre si més no, una sensació semblant.