La història de la representació audiovisual del cinema

I'm a title. Click me and tell your visitors about your video.

Quan semblava que al figura original del popular Dràcula havia mort, apareix Francis F. Coppola i reinventa la historia barrejant elements estètics actuals amb l’atmosfera tenebrosa i salvatge de sempre. Sens dubte, sorprenia l’aposta del director que desprès d’unes pel·lícules bastant qüestionades pujaria de nou a la fama. Aquesta pel·lícula ja comptaria amb actors de reconeguda fama i tots realitzarien una interpretació excel·lent on destacarien Gary Oldman en el paper del Compte Dràcula o Anthony Hopkins com a Van Helsing. L’adaptació de la novel·la seria bastant criticada ja que tot i que es seria fidel al nom dels personatges, les seves personalitats canviarien dràsticament, així es com la bella Mina (Winona Ryder) tant seductora com les seves predecessores en la gran pantalla però de cap manera fidel ja manté un romanç amb Dràcula que es alhora objecte de desig d’aquest, el qual viatjaria a Londres per aconseguir-la.  Mina, seria la novia de Harker ( Keanu Reeves), l’advocat que viatja a Transilvània per vendre-li una propietat al vampir, que al veure-la recordaria el seu amor de feia 400 anys i voldria fer-se amb ella de totes les maneres, per això el seu viatge i curiosament a la ciutat anglesa trobaria a Van Helsing, un doctor més boig i estrafolari que l’original dotat d’una intel·ligència excel·lent. Es diria que aquesta, seria la pitjor adaptació de l’obra de Bram Stoker, però Coppola resoldria les discrepàncies del guió amb una narració fantàstica fidel a l’erotisme i tenebrositat de l’original.

Destacaria llavors pel canvi de paradigma que les anteriors adaptacions havien fet del mite, utilitzant l’estètica victoriana i obscura que caracteritzava els anteriors films, amb elements modernistes en aquell moment amb una explicitat i ús tant del sexe i l’erotisme com de la violència fora dels estaments originals. Si ja el Dràcula de Fisher s’havia atrevit a mostrar la sang i la sexualitat, Coppola puja de nivell amb escenes transgressives de sexe i violència, caracteritzant els vampirs com autèntics monstres i amb diferents aparences, més enllà del Dràcula protagonista, el qual veiem envellir, cosa que suposaria innovadora pel que fa a la història. El director aconsegueix una versió poc fidel de la original però que aconsegueix una gran acceptació entre el públic arribant a guanyar tres Óscars en vestuari, maquillatge i so.

Sota un atmosfera misteriosa i estranya, el sexe es pot relacionar a cada acció violenta dels personatges, com el control del vampir cap a les seves preses, que es reflecteix en un conjunt de crits i moviments més que eròtics, sempre recolzats per imatges de pits o carn nua i representats per dones belles. Es a dir, l’estètica vampiresca anava evolucionant tant de la historia original com de les alternatives i era un creixement paral·lel a les altres creacions pel que feia al gènere de terror. Cada vegada els directors tenien més llibertat per mostrar les escenes que realment cridaven més l’atenció del públic, i seguint els mateixos estils de narració, exagerar i sexualitzar tant la caracterització com la interpretació de la figura femenina i fer més sanguinària, cruel i bestial la dels vampirs, amb una imatge cada vegada més allunyada dels Bela Lugosi i companyia i més propera al Nosferatu de Murnau, en quant alhora del acte carnal i la caracterització d’aquests. 

Coppola canvia de paradigma