La història de la representació audiovisual del cinema

Quan Universal estava apunt de desaparèixer, sorgeix la idea de apuntar-se al cinema de terror, un gènere que als EEUU no tenia gaire èxit i era gairebé inexistent. En una societat eclipsada pel Crack del 29 i amb la constant sensació hostil de que una guerra s’aproximava, els cineastes decideixen invertir el seu temps i diners en produir pel·lícules que no recordessin a la societat histories humanes ni realistes, volien crear situacions inversemblants e imaginaries, histories que no es poguessin extrapolar al context del moment. L’objectiu era aconseguir que la gent volgués anar al cinema.

¿Quina seria la base? L’adaptació dels clàssics del terror de la literatura universal. Les dues primeres van ser  Dràcula (1931) i Frankenstein (1931) i a partir d’aquestes, la creació d’una bestia com a personatge principal del film va ser una constant a les produccions d’Universal amb títols destacats com: La mòmia (1932), "L’home invisible" (1933), ''El llop humà” (1935), ''L’home llop'' (1941), ''El fantasma de la opera’’ (1943) i ''La dona i el monstre (1954). La productora va ressorgir d’entre les cendres i el cinema de terror va guanyar molta audiència i credibilitat entre el públic.

Mentre que a Europa aquest gènere ja l’havien tractat diferents cineastes als EEUU va suposar un boom. I es que es a partir del Nosferatu de Murnau que s’establirien els patrons per tractar aquest gènere. Així ho demostra Dràcula de Tod Browning, la primera pel·lícula que tractaria la obra original de Bram Stoker a partir de molts paral·lelismes amb la seva predecessora. Si bé es cert, la nova producció humanitzaria el mite, apartant-lo d’aquella bestia deformada i estranya i donant-li aparença humana. Tot i així l’estètica dels escenaris de la historia, no diferirien gens, ja que l’atmosfera obscura, tenebrosa i salvatge original seguiria present. S’intentarien imitar moltes de les innovacions tant a nivell de tractament d’imatge com narratius de Murnau i tot i haver-se fet deu anys desprès, introduint la veu, deixant enrere el cinema mut, la màgia de la primera obra no s’aconseguiria.

La sexualitat i por de la obra de Bram Stoker seguiria intacta, amb un Bella Lugosi en el paper de Dràcula que li serviria de trampolí per donar-se a conèixer. A partir d’aquesta actuació, seria consagrat en el cinema de terror, en el que apareixeria en diferents films sempre caracteritzat pel seu accent hongarès que li donava aquest toc místic personal. Aquesta masculinitat contrastava amb la de Max Shreck, l’actor de Nosferatu, el qual havien caracteritzat per a convertir-lo en un monstre. Tot i així, els vampirs, sempre buscarien noies joves com a preses i aquest fet es desenvoluparia durant tota la historia del mite. S’associaria la mossegada a la luxúria, el plaer del vampir per la sang i la carn, una dona feble i bonica que amb el pas del temps seguiria sent el patró de víctima pels vampirs.

¿Però canvia la violència sent la mateixa historia? Tot i seguir una línia estètica molt semblant, en una cultura cinematogràfica totalment diferent, el tractament de la mossegada seria el mateix, la censura seguirà “fonent” les escenes de violència, suggerint el que succeirà o ha succeït, la més típica escena en que li claven la estaca al Dràcula, seguirà sense aparèixer així com la sang durant tot el film.

Les pel·lícules de terror havien començat, i la por seria fruit de l’atmosfera creada per la historia, de la tensió, el suspens, que generes la narració i la manera de tractar-la. L’obscuritat i l’absència de credibilitat serien les claus del èxit de les primeres pel·lícules. 

Crida l’atenció, que Universal realitzes diferents versions del film, i que la hispana, tractes la violència d’una manera més explicita. Diferents públic però mateixa productora... ¿Quina era la raó?